• Comentaris amb plus 

    He agafat  aquesta expressió “amb plus” de la gran Sílvia Coppulo a El Suplement de Catalunya Ràdio on hi col·laboro fent reportatges.
    Em va força bé per obrir un debat reflexiu al voltant del periodisme actual.

    Aquests dies reflexiono força al voltant del canvi que està fent el periodisme amb l’existència de xarxes socials i entorns que permeten els comentaris de qualsevol persona. El d’avui és un exemple de com, moltes vegades, els comentaris dels lectors o oients d’una notícia aporten més valor periodístic que la mateixa notícia redactada per un periodista.

    La notícia és aquesta publicada al Diari Ara

    En aquests moments és la més llegida
    ( Divendres 30 de maig del 2014 – 10.49 hores)

     

    Som en un entorn d’immediatesa que ens obliga a publicar massa ràpid i no parem a pensar en el context i en la investigació i extrapolació del fet en si. Que Guardiola s’ha casat és notícia sí però potser podríem respondre a les preguntes més periodístiques que genera un fet en si. El periodista que ha publicat la notícia s’ha centrat a fer-ho al més aviat possible i no s’ha preguntat: perquè es casa després de vint anys?
    No ha fet cap esforç per respondre el què es deuen estar preguntant els nostres espectadors, lectors i oients. Si mireu els comentaris, entendreu tot això que dic.

    A Alemanya t’estalvies un 10 % d’impostos si estàs casat.
    Segons Andrew, tributes en una classe diferent d’impostos.

    Què passa actualment a l’Estat amb les parelles de fet?

    No podríem haver ampliat i extrapolat la notícia? No creus?

    D’una simple tafaneria, n’hauríem pogut treure una informació útil per aquells que tenen un contracte milionari a Alemanya ( que deuen ser poquets) o aquells que viuen en “parella de fet” ( que són molts). 


  •  

    #Apeudemesa

    El periodista ha d’estar “espiant” el què tothom diu a Twitter però ha d’evitar formar part d’una “colleta” de tuitaires que es van citant entre ells i construeixen el que podríem definir com a guetos virtuals

    Després de la nit electoral d’ahir la meva eficient gestora Roser em va dir: Mariola, crec que aquesta feina que fas de xarxes té molt futur!


    Hi ha pensat i he arribat a diverses conclusions:
    1/ Internet té molt camp per recórrer sí, però és un canal que hem de saber gestionar com a periodistes.
    ( A banda de moltes altres coses n’hi ha una que s’hauria de canviar per sempre. Ho vaig escriure en aquest post per Marficom )

    2/ La compilació col·laborativa de dades és ja un fet. Els periodistes ens hem de “posar les piles” i aprofitar-ho. La nit electoral de les europees 2014 no hem estat a l’alçada. Ja no som necessaris. El politòleg de la URL Roger Buch va crear l’etiqueta a Twitter #apeudemesa. Mònica Terribas l’entrevistava després del rebombori que va aconseguir a la xarxa. 

     

    Diu que no hi va pensar gaire sinó que el va crear  “per necessitat”. Hi havia necessitat d’informació, una informació que els periodistes no estàvem donant.
    3/ Hem de buscar noves fórmules per integrar les xarxes socials als canals més tradicionals. No cal anar dient que tenim xarxes socials però s’hi ha de ser i saber què està passant.
    4/ Com s’ha fet tota la vida. Cal recuperar les claus per periodisme de sempre però adaptar-lo al nou entorn. La informació que genera internet i les xarxes s’ha de contrastar. No és res nou. La informació que arriba al periodista s’ha de verificar com sempre. El què passa a internet és el mateix que pot passar pel carrer. Un insult es pot denunciar dins i fora l’entorn digital.
    Són eines per aconseguir el de sempre: informar a través de les cinc WWW (Where, when, how, who i why) – On, quan, com, qui i perquè.
    5/ Twitter és important però NO cal “parar màquines”. Hem d’utilitzar-lo bé i evitar la creació de “guetos virtuals”. El periodista ha d’estar “espiant” el què es comenta o es difón però evitar formar part d’una “colleta” , un grup de gent que es van citant i acabant construint un gueto.
    La gent del carrer cada vegada està més allunyada del gueto que formen periodistes i polítics. Això s’ha d’evitar de totes totes!
    6/ Facebook o Twitter són canals d’empreses privades. No cal anar-los citant cada dos minuts per la ràdio i per la tele. Són MARQUES. Hem de fer-los servir a més a més d’altres aplicacions i canals que ens poden fer el periodisme cada vegada més pràctic.
    7/ Cal seguir el consell de les nostres àvies quan fem servir canals tan immeditats com Twitter. Cal comptar fins a 10 abans.
    Abans d’enviar, respondre o retuitejar “cal comptar fins a 10”. Estem immersos tots en un món informatiu ple d’ansietat. Cal resporar i pensar abans d’enviar un missatge i també cal respirar i pensar abans d’arribar a una conclusió però hem de decidir de forma ràpid o sinó ja haurem perdut el tren per sempre.


  •  

    TUITS, SELFIES i PLÀTANS

     
    Que cruels i efectives són les xarxes socials!


    Les forces de seguretat i les institucions burocràtiques encara no saben com han d’actuar arran dels molts comentaris i el rebombori que pot aixecar una acció que fa pocs anys era denunciable però que passava sense pena ni glòria. 

    El FET

    Va ser en el partit entre el Vilarreal i el Barça. DANI ALVES agafa un plàtan que li llencen i se’l menja. Ho pots recuperar en aquest vídeo! 


    No és la primera vegada ni molt menys que es fa una acció d’aquestes característiques que s’interpreta com una acció de racisme. Pels camps de futbol i quan hi ha un futbolista negra més d’una vegada s’han sentit sorolls emulant un mico. 
    El fet és que Alves, que altres vegades ha estat més maldestre, aquest cop s’ho ha agafat bé i s’ha menjat el plàtan.

     

    LA REACCIÓ

    La xarxa ha volgut denunciar aquest fet a la seva manera i ha nascut el hashtag a twitter #WeAreAllMonkeys #TodosSomosMacacos i des de El matí de Catalunya Ràdio #TotsSomMisoc. Mònica Terribas ha fet una crida perquè tothom es faci un selfie amb un plàtan i la comparteixi. 
    Ella mateixa ho va fer … bé, no és un selfie però compta!


    Qui és aquesta del plàtan? Una cara sense identificar?



    EL PODER DE LES XARXES


    El què no ens podiem imaginar fa uns anys és el què es pot aconseguir amb un rebombori d’aquestes característiques. El més semblant al què ha acabat passant és allò que en deien als jutjats “les sentències que es prenen per alarma social”.
    A les últimes hores la policia ha detingut i ha fet declarar al noi que va llençar el plàtan. El Vilarreal li ha retirat el carnet de soci de “per vida” i ha acabat amagant-se fins i tot de les xarxes socials. 

    Es diu DAVID CAMPAYO LLEO. Té 26 anys i fins fa poques hores era a Twitter @campayito88. El compte s’ha eliminat i el seu Facebook ja no existeix.
    La xarxa és cruel i no cal buscar massa per trobar rastres d’ell. 
    ( va…pixelo…)




    És per reflexionar!

    – És massa contundent la reacció policial?
    – Haguéssin fet el mateix els agents sense el rebombori a les xarxes?
    – Se’n sortirà aquest noi després d’això?